Per començar, les mateixes situacions que li poden generar estrès a qualsevol altra persona, però a més a més li hem de sumar els possibles estressors específics de la diabetes.
Algunes de les causes més específiques són:
- Complexitat i demandes diàries del tractament.
- Alta responsabilitat en el maneig del tractament.
- Aprenentatge de noves habilitats (nutrició, comptar racions, aprendre a injectar-se, aprendre a manegar la bomba de insulina, el control i la correcció de la glucosa....).
- Exigències d’horaris més o menys rígids
- Modificació d’hàbits en el moment del diagnòstic.
- Influència del context social, com a possible barrera o dificultat per seguir adequadament el tractament.
- Resistència a diferents pressions i temptacions socials.
- Sentir la diabetes com un estigma.
- Afrontar les idees errònies que té la gent sobre la diabetes.
- Corregir les idees errònies pròpies que té una persona quan debuta o mida que va augmentant la seva educació diabetològica.
- Els episodis d’hipoglucèmia, que en ocasions deriva en una “por a la hipoglucèmia”.
- La presència actual de complicacions o la incertesa de complicacions futures.
- La frustració que pot generar les hiperglucèmies inexplicables.
- Valoració negativa de la diabetes.
- Altres.
Hi ha alguna cosa de la llista o que no estigui a la llista que per tu és especialment estressant o difícil?
Per exemple, jo recordo que de petita hi havia moments en que tenia molta gana i no podia menjar i jo volia més, però no era possible. Per sort, això s'ha solucionat perquè avui dia hi ha més flexibilitat i tot funciona per racions i dosis d'insulina. A casa als meus pares li van dir X racions i ja està i amb això tiràvem. Per exemple, si per sopar hi havia un biquini (d'aquests de pa bimbo amb formatge i pernil dolç), només em podia menjar el biquini, res més, ni fruita. Van ser especialment rígids amb el menjar els primers anys, després mica en mica, tots ens vam anar relaxant.
També tinc un record molt nítid...viatge de 8e d'EGB, uns 13 anys. Estàvem a Euro Disney a Paris, era l'hora de sopar i era lliure, cadascú buscava un bar i es menjava alguna cosa. Vaig al lavabo per posar-me la insulina (en aquella època encara anava amb la nevera i les xeringues) i quan obro el bolso: no està per cap banda! Ai mare...se'm va pujar el cor a la gola....vaig sortir corrents del lavabo i sense dir res a ningú vaig anar corrents fins a l'hotel, vinga a corre, i corre, i corre....uns 15 minuts corrents amb molta angoixa. Tot va acabar bé. Vaig arribar a l'hotel, vaig agafar les coses i vaig tornar al bar corrents un altra cop. Insulina i sopar sense més incidències. No sé si vaig resoldre la situació de la forma més correcta; hauria d'haver anat a buscar a algun professor i que m'acompanyés, però sempre he estat força independent per resoldre els meus problemes.
Quan era adolescent, al començament, em feia molta vergonya demanar sacarina als bars jajajajjaja.. Sempre anava amb un potet al bolso. D'això ja fa uns 15 anys.... També és cert que per aquella època encara et miraven de forma estranya quan et demanes sacarina o cocacola light...Ostras tu, la cocacola light....no hi havia enlloc! Quan sortia de festa amb les amigues sempre m'havia de demanar tònica o aigua perquè a cap discoteca tenien res per veure sense sucre....
Avui dia, l'única cosa més significativa és la insistència de la gent quan li dius que no vols d'alguna cosa. Per exemple:
"Vols?"
"No, gràcies"
"Ni única mica?"
"No, gràcies"
"Vinga, per una mica no passa res. No està gaire dolç"
Jajajajaj aquesta última frase és especialment graciosa quan estan parlant d'un pastís amb melmelada, chocolata i nata jajjajaja.
Teniu d'històries semblants?
*Si queréis leerlo en castellano, podéis escoger el idioma del traductor que encontraréis en la barra lateral derecha. Iré alternando los idiomas. Un saludo y disculpad las molestias.
Comentarios
Publicar un comentario